Les veus sense amos

Em sembla que ja ho he dit alguna vegada en posts anteriors, o potser ho he pensat i no ho he arribat a comentar, però si hi ha una cosa que m’agrada del poble on visc és el seu activisme social, és a dir, la implicació dels meus conciutadans en… el que sigui! La petanca, els escacs, les activitats del Centre Cívic, l’afluència de la gent a les exposicions de la Mongia i a les visites guiades, els aplecs, el Vilamagore, els Reis, la Rectoria, el Centre d’Estudis… però sobretot en allò que té una repercussió “important” en el poble: la gestió municipal dels recursos i la planificació del poble – és a dir, la política municipal. Ho trobo curiós perquè diuen que la tendència a nivell general és que la gent es desentengui de la política. Aquí, en canvi, aquest és un àmbit que aixeca passions i genera discussions enceses, bustiades i contrabustiades amb arguments que de vegades no entenc (seré l’únic??…), reunions “clandestines”, moviments estratègics, colles d’un, colles de l’altre, que anomenem recorrent a les etiquetes que tant ens agraden i faciliten la vida… I com que som un poble socialment transversal –és a dir, de rerefons pagès/tradicional però amb mentalitat urbana/moderna–, tot això té un ressò immediat al món virtual d’internet. Prova d’això és l’arquiconegut (almenys pels blogaires vilamajorencs, que ja som uns quants) Vilamajor en Xarxa, un blog que “[…] recull tots els enllaços a blocs i pàgines web de caràcter ciutadà dels municipis de Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental).” Si hi entreu aquests dies hi trobareu, com sempre, les últimes entrades que es publiquen als blogs vilamajorencs –tan variades com vilamajorencs hi ha al món– i, a més a més, l’enllaç a un fòrum de debat sobre les properes eleccions municipals. Val a dir, perquè qui treballa mereix veure el seu treball reconegut, que Vilamajor en Xarxa és una iniciativa d’en Ricard Camprubí i que aquest fòrum que acabo d’esmentar l’hem d’agrair a en Ferran Sarrià.

Ara bé, tota moneda té el seu revers. M’agrada molt que hi hagi tanta dinàmica, tant joc dialèctic, tanta implicació i tant debat, però el que sempre, sempre, sempre s’ha de vigilar són les formes. Fa molt temps, les persones ens distingíem per la família, la casta, l’estament social a què pertanyíem; ara ens distingim per la nostra educació, i no parlo d’educació acadèmica. Com diu el meu “sogre”, hem de ser persones. El món virtual té aquest problema, que sovint ens fa oblidar que som persones que ens adrecem a altres persones, sobretot quan ens amaguem darrera la màscara de l’anonimat i dels avatars impersonals. Jo sóc de l’opinió que les coses es poden dir de moltes maneres i que si volem presumir de tenir un mínim d’educació i civisme no ens hauríem de permetre deixar empènyer per una ràbia adolescent i recórrer als insults gratuïts. Diguem les coses amb objectivitat i de forma raonada, sense por, sense ràbia ni menyspreu o desqualificacions, perquè si tenim raó, la tenim i punt. La vida i el temps s’encarregaran de donar-nos-la, i el primer en veure’s desqualificat és el que desqualifica.

Em faria molt feliç, doncs, que els meus conciutadans se seguissin implicant apassionadament a la vida del poble sense que això els fes descurar el civisme i el respecte per l’altre, perquè al cap i a la fi tots som veïns. M’agradaria demanar-los que siguem persones i que ajudem a crear i mantenir espais de debat sa, seriós i decisiu, perquè per muntar altra mena de pantomimes, de les que cansen i que tant critiquem, ja hi són els polítics professionals.