Feliç dia de la dona treballadora!!

Benvolgudes companyes,

No voldria deixar perdre l’oportunitat de saludar les dones d’aquest departament en aquest dia tan assenyalat —¡gracias, F., por el recordatorio!— i desitjar que gaudeixin de molts i molts dies de la dona treballadora! Felicitats!! Enrere s’ha quedat el temps en què us recloïen a casa veient com passaven els dies mentre els homes movien el món, aixecaven ciutats i extreien el carbó de les mines. De vosaltres no s’esperava gaire més a part de fer créixer la mainada i adornar els saraus dels cavallers canosos i encartonats. Grisos temps aquells per a la dona, ailàs!, tocant el piano i parlant francès… Les planures blanques i avorrides del temps s’omplien amb cants de sega i picardies amoroses, es desfeien les trenes i pentinaven els llargs cabells que secaven al vent, es ballava a les eres mentre es batia el gra, es feien brodats delicats…

Que durs, aquells temps!, i quin goig poder celebrar que se us hagi alliberat de l’opressió sexista! Avui ja no feu, com abans, cercles de dones que es reunien a la cuina desgranant els pèsols de les beines mentre cantàveu i tafanejàveu, sinó que sou allà on s’ordeixen les grans trames de la política i de les empreses, en primera fila: sou les secretàries dels grans senyors del món! Ja no us toca el sol que us emmorenia la pell i feia suar: teniu l’aire condicionat dels despatxos pulcres i asèptics de les grans companyies on treballeu llargues jornades davant les pantalles que pampalluguegen números, codis, referències, renglades de textos escrits per gent seriosa i important sobre coses serioses i importants amb paraules serioses i importants.

Per tot això i més, felicitats! Que no us en falti mai, de treball i feina, i si us avorriu amb el que teniu, penseu que podia ser molt pitjor: podíeu ésser a casa, ara mateix, o al mercat, o assegudes al sol, xerrant amb les veïnes, cosint alguna peça de roba o endreçant-vos els cabells en forma d’una bonica i llarga trena.

😉


Resposta oberta a la “Carta de un médico catalán”

Aquesta carta (més avall) m’ha arribat per correu i em ve de gust fer pública la meva resposta (tot seguit).

———————————-

Bé, gràcies per la carta, R., però felicito qui sigui que hagi pres la decisió d’acomiadar aquest “médico catalán”. Atenent al contingut d’aquesta carta, és evident que en el moment d’escriure-la estava sota la influència de drogues o altres substàncies medicamentoses que havien alterat la seva percepció de la realitat. O bé el que passa és que aquest “médico catalán” té una capacitat cognitiva no gaire més desenvolupada que la d’un adolescent, circumstància aquesta que hauria de ser suficient per inhabilitar-lo d’exercir.

Señor “médico catalán”: más sensatez y menos arrebatos pasionales, por favor. Hay mucha gente en situaciones peores y com menos recursos. Y antes de lanzar consignas como “quieren privatizar LA SANIDAD”, infórmese mejor. Afortunadamente hay quienes tienen suficiente visión y espíritu del deber como para hacer lo que hay que hacer, por poco popular que sea.

R., perdona el to però entre callar i desfogar-me he preferit desfogar-me. La postura i el populisme d’aquesta gent em treu de polleguera. Què s’havia cregut, aquest tio?? Que amb un títol en medicina i un càrrec al sistema públic de salut ja li garantien una vida còmoda per sempre?? A mi també m’han fotut fora d’una multinacional farmacèutica per culpa de la crisi: retallaven projectes, no hi havia feina… M’he beneficiat de 4 mesos de prestació d’atur però això ja s’ha acabat i segueixo sense trobar feina i corrent el risc imminent d’haver d’abandonar la facultat… i em veus reclamant que la gent surti al carrer perquè jo hagi perdut el meu lloc de treball?? Que era menys important que el seu –que, per cert, el paguem entre tots–? Aviam, com se suposa que s’ha de sanejar l’economia catalana sense tocar les partides més grosses del seu pressupost, que són precisament la sanitat i l’educació?? Representen més del 50%!! Que no hi cau, la gent?? Que som com nens malcriats que ho volem tot, sí o sí?? Si tenim els diners que teníem al 2007, per co****s hem de tornar al model que hi havia al 2007, que tampoc estava tan malament!!

Senyors indignats, amants de les manifestacions populars i “médicos catalanes”: fiqueu-vos al cap que el sistema ho som tots. Si el volem canviar, TOTS haurem de canviar. Si el país ha d’estrènyer el cinturó i fer retallades, TOTS ho haurem de patir, TOTS!

Tant de bo fóssim tots rics perquè la crisi se’ns passés al marge, però la realitat no és així. Ningú ha dit que la vida fos fàcil.

———————————-

La carta diu el següent:

CARTA DE UN MÉDICO CATALÁN

 Me despiden.

 A partir del día 1 de Agosto no podré atenderles más debido a los recortes presupuestarios en sanidad proyectados por el gobierno de la Generalitat. Según me han comentado en subdirección médica, el hospital de Bellvitge no tiene dinero para pagarme este verano. Ni a mí, ni a los otros 56 médicos eventuales que, como yo, serán despedidos.

 Inicialmente el plan es recontratarnos en septiembre u octubre, con contratos renovables de mes a mes, sin derecho a vacaciones y posiblemente con una rebaja del sueldo.

Estas opciones son casi una invitación a los médicos para que abandonemos la sanidad pública. Lo mismo está pasando desde hace mucho tiempo con enfermeras, auxiliares y demás sanitarios que han visto empeorar sus condiciones de trabajo en los últimos años.

Estos recortes, junto con los realizados previamente y el actual cierre de hospitales, contribuirán a aumentar las listas de espera tanto para consultas como para quirófanos y a reducir la calidad de la asistencia hasta el punto que, quien quiera tener acceso a la salud, sólo le quedará la opción de pagar un seguro privado. Además de los gastos de este seguro deberá contar con el hecho de que la aseguradora no tendrá la misma cobertura de salud que la sanidad pública.

Esto será un gran beneficio económico para las aseguradoras de salud, que posiblemente ya se están frotando las manos pensando en los millones de euros que ganarán aprovechando esta penosa situación. También será un gran beneficio para las arcas de los gobiernos que habrán de gastar menos dinero en salud. Es decir, la salud de las personas es una carga para las arcas de los gobiernos. Pero entonces, ¿por qué pagamos impuestos?

Resulta curioso que no haya dinero para pagar médicos pero que sí haya para pagar un parlamento europeo, otro nacional, un parlamento autonómico, diputaciones y alcaldías. (No sé si son necesarios tantos “jefes”).

También hay dinero para pagar pensiones vitalicias, y de cantidades importantes, a diputados y senadores. Yo personalmente prefiero tener un cirujano y una anestesista contratados que un político en su casa felicitándose por las cosas buenas que hizo cuando estaba trabajando para levantar el país.

También hay dinero para mantener coches oficiales que evidentemente son coches de gama alta y para que nuestros eurodiputados viajen en primera clase para que se cansan si viajan en clase turista. Eso sin contar dietas, alojamientos y otros gastos.

Hay miles de millones de euros para rescatar a los bancos de la crisis pero sin que después se les pida que devuelvan el dinero que se les ha dejado, este préstamo es lo que nos deja sin dinero para la salud y la educación. Pero claro, los políticos y los bancos siempre son muy amigos y la economía de libre mercado intocable. ¿No hay dinero? No me lo creo.

Señores pacientes. Luchen por su salud: porque se la están robando. Con la excusa de la crisis, han retirado el dinero a lo más necesario en benificio de unos pocos. Nuestra sanidad, se está hundiendo y no es por falta de dinero sino por puros intereses económicos. Quizás acabaremos como en Estados Unidos donde, quien no se lo puede permitir, no tiene derecho a la salud.

Luchen por su salud. Hagan reclamaciones, demandas judiciales, manifiéstense, asóciense, indígnense. Los sanitarios ya hemos luchado, ahora les toca a ustedes.

Quieren privatizar LA SANIDAD Y lo conseguirán si USTEDES NO LO IMPIDEN.


Burocràcia espanyola

Que em perdonin els funcionaris… Aquest vídeo deu estar inspirat en la petita minoria que els dóna mala fama.

Qualsevol similitud amb la realitat pot que no sigui mera coincidència… 🙂


Una teoria sobre la desafecció política

De vegades em passa que faig un comentari a algú i que després l’aprofito per fer un post. Fins i tot n’he creat una categoria, d’això: “Diàlegs interblogaires”. Però sempre pateixo que es pugui malinterpretar, que algú pensi que tampoc no n’hi havia per tant, que només era un comentari, que no té tant de suc, que no és tan pertinent… En fi.

No és que se’m pugin els fums o que reclami protagonisme. El que passa és que de vegades tinc idees al cap, coses que considero importants o interessants, que em plantejo d’explicar en un post, però el temps passa i no ho faig, sigui per mandra, per falta de temps, perquè se’m fa una muntanya, per procastinació… I de sobte llegeixo algun post d’algun altre blogaire que em serveix de catalitzador i em du a deixar-li un comentari discorrent sobre la idea que tenia reservada, i així, sense pena ni glòria, la meva “gran idea” se m’escapa i es transforma en un simple comentari fugaç… Per això he creat aquesta categoria, per recuperar d’alguna forma allò que vaig dient a casa dels altres i que m’agradaria que tingués una mica més de protagonisme. No és que aquesta casa meva li doni gaire protagonisme, però sempre fa més patxoca integrar un post que no pas un comentari…

Bé, tot això per dir que en Ricard ha escrit una entrada que m’ha empès a explicar-li una teoria que fa temps que em volta pel cap i a la qual m’agradaria dedicar una entrada en aquest blog. I diu així el meu comentari…:

.

Hola Ricard,

M’agrada el teu post perquè ve a recolzar una teoria que tinc per a explicar la desafecció de la societat envers la política. És tan sols una teoria però la constato en mi i en persones properes, i crec que es podria fer extensible a molta gent.

Penso que la societat “del carrer”, és a dir, els que no som advocats, economistes o que no som com altres que des de sempre han tingut una vocació especial per a la política, acabem per allunyar-nos d’aquest món simplement perquè no el seguim. És a dir, no l’entenem. La política es fa actualment amb uns mecanismes i uns tecnicismes tan complexos, és d’un abast tan ample i avança a una velocitat tan ràpida, que com no tinguis una certa formació específica, una capacitat intel·lectual important i no devoris uns quants diaris al dia, no ets capaç de seguir-la. I molts de nosaltres, ciutadans del carrer, tenim una vida que no passa necessàriament per seguir la novel·la –el culebrón– dels polítics, encara que sigui per falta de temps. Per això entenc que molta gent acabi dient, amb una certa simplicitat que no s’ha de confondre amb estupidesa o “tantsemfotisme”, que no anirà a votar: el que passa és que no han estat capaços de generar una opinió, de sospesar els arguments dels polítics i valorar-los. Fixa’t que fins i tot a tu et costa d’entendre la situació de les finances de l’Ajuntament! Al final acabem decantant-nos per una o altra orientació política basats més en impulsos i intuïcions que no pas per una deliberació profunda i amb coneixement de causa dels continguts programàtics dels partits.

Puc estar equivocat però crec que el desinterès per la política també passa per això, més enllà d’altres factors, però ningú no en parla… És a dir, ningú no assumeix que la política d’avui dia ja no està a l’abast de qualsevol i que això és normal i comprensible. I com que tenim aquest complex, com que sembla que s’espera que tothom hagi d’estar plenament capacitat per debatre política independentment de la seva biografia, s’acaben fent i dient absolutes barbaritats sense cap mena de fonament. No voldria ara posar-hi més llenya a la foguera però no me’n puc estar de dir que els esdeveniments d’aquestes últimes setmanes també es deuen, almenys en part, a aquesta ignorància ingènua. Agafem 4 idees generals que escoltem als mitjans de comunicació o a les xarxes, afegim-hi uns polsims d’opinió personal basada en allò que creiem que és de sentit comú, ho lliguem tot i ja està! Ja tenim al plat una teoria de la conspiració, una veritat absoluta, uns bons, uns dolents…


Aquest cop va de porres…

La meva solidaritat amb els “indignats”.

Des de ben aviat he qüestionat les acampades dels “indignats”, però mai he desitjat que s’arribés a aquest punt…

No sé què es pretenia amb aquesta reacció, francament. Em sembla una mostra gratuïta de violència, completament despropositada, desproporcionada i fins i tot contraproduent! Quan el tema dels “indignats” ja començava a passar a la història sense pena ni glòria, arriba en Felip Puig i els transforma en màrtirs… De veritat, que m’expliqui què tenia al cap quan va donar l’ordre de començar a repartir cops de porra… S’acaba de convertir en el personatge del Polònia! I a sobre quan encara és tan recent el que va passar amb en Saura…

Vull arguments sòlids, i vull saber què en pensa el president de la Generalitat, posats a demanar.

És indignant, mai millor dit…

______________________

Actualitzo el post repassant aquesta notícia de l’Ara:

Segons en Mas, hi havia raons d’interès general per ordenar l’actuació dels Mossos, però m’agradaria que les especifiqués. També diu que l’actuació, tant a Barcelona com a Lleida, i possiblement a altres punts de Catalunya, s’ha fet a petició dels respectius Ajuntaments: diu que “Quan s’infringeixen ordenances de civisme és l’Ajuntament de la localitat el que ha de promoure la primera actuació”. Si això és cert, hi haurà més gent que s’haurà d’explicar i, sobretot, més colors polítics implicats.

Un detall curiós: en Mas diu estava al corrent de la intenció de netejar la plaça i preparar-la per rebre la concentració de Canaletes, però que no es tractava de desallotjar la gent. És possible que en Mas s’estigui mossegant la llengua per no dir el que realment pensa de l’actuació d’en Puig?? És del coneixement públic que els dos no s’avenen… Ho trobo, si més no, curiós…

______________________

Nova actualització del post, a 29 de maig:

Es veu com la informació va guanyant matisos i noves versions, a comptagotes, amb més seny i menys passió. Potser ens haurem de repensar la indignació — o no!… En tot cas, rectificar és de savis.

Jo segueixo esperant una explicació lògica, raonada i completa dels fets.


Si tu me dices “¡Ven!”…

[Obrim parèntesis…

.

Així com tinc els meus referents literaris, musicals, polítics, també tinc els meus referents pel que fa el món virtual. Em refereixo concretament a en Jabba, un bloguer plurifacètic i multiplataforma que us podrà resultar molt útil si esteu interessats en el món “macaire” i “linuxaire”. A mi m’ha salvat la vida diverses vegades i sempre amb el millor dels somriures (que no es veuen però s’intueixen en el seu castellà cordialíssim i correctíssim).

Avui ens ha reptat a un sorteig per celebrar el tercer aniversari del blog en Twitter i una de les modalitats per participar-hi és dedicar-li un post. Així, “si tu me dices ¡Ven!”… yo te dedico un post! 😉

Us recomano a tots que hi feu un tomb, ja sigui només per participar en el sorteig (que, per cert, és d’una samarreta de FANISETAS), ja sigui per anar coneixent millor els vostres Macs o els vostres Linux, si aquests són els sistemes operatius que feu servir.

Sort a tots els participants!

.

…i tanquem parèntesis]


Enigma urgent!

[Obrim parèntesis…

El Somiatruites es troba indecís… És en una habitació amb dues portes. Li han dit que té només uns minuts per decidir-se a aventurar-se per una d’aquestes portes perquè quan se li acabi el temps s’obrirà el terra de bat a bat i ell caurà al buit.

Una de les portes condueix a un passadís llarguíssim i ben fosc, ple de perills que s’amaguen a l’ombra, però on s’intueix —només s’intueix; serà un miratge??…— una recompensa ben, ben al fons, a l’altre extrem. Pot arribar a recollir la recompensa, si és que n’hi ha alguna, o pot quedar-se pel camí i perdre-ho tot.

L’altra porta condueix a un passadís molt més ben il·luminat i segur. Al fons hi ha una taula amb un plat de sopa. Aquest li promet seguretat immediata i, com a mínim, a curt termini, encara que trist i banal.

El Somiatruites somnia truites… Quina porta ha de triar, quina??…

… i tanquem parèntesis.]


Manis d’indignats

En algunes coses encara som uns romàntics. Encara ens creiem el maig del ’68 com si tot just hagués estat l’any passat i es pogués reproduir avui mateix, idèntic en forma i en contingut. Encara creiem en un col·lectiu universitari reivindicatiu com l’exponent màxim de la intel·lectualitat revolucionària d’una societat. I encara ens creiem unes dicotomies facilones i perilloses que ens col·loquen sempre com a víctimes d’un govern maquiavèl·lic com si aquest govern, vulgarment conegut com “aquells que manen”, fos una mena de drac monstruós que assetja el nostre petit poble indefens, o com si fos una colla de gent “compinchada”, una secta malèvola, que ens vol subjugar i esclavitzar… En fi, això per dir que el tipus de manifestacions com les que s’estan produint els últims dies em produeixen un cert malestar. M’incomoda, per exemple, que aquestes manifestacions acabin sent sempre “manis” de joves, molts dels quals hi són sobretot per la gresca, per passar-s’ho bé, per l’enrenou. Aviam, hi ha de tot, ja ho sé. Jo també sóc jove i no m’identifico amb aquest estereotip, però aquest és un fet. Aquests actes atrauen sempre un determinat tipus de persones, normalment les que més criden, que ho són tot menys cíviques. Bé, i els altres grups etaris, on són? Que la crisi només afecta els joves? Que són els únics indignats? Per cert, que hi ha algú a qui li agradi la crisi?? És el que té, suposo, quan aquestes coses s’organitzen amb uns fonaments ideològics buits, amb solucions pràctiques nul·les i a través de les xarxes socials de moda.

Jo també advoco per un canvi a les estructures de poder, per més consciència social i per un món més just, però aquestes coses no s’aconsegueixen mitjançant manifestacions de “joves d’esquerres” que ni tan sols saben ben bé què vol dir això de ser d’esquerres… I això em porta a una frase d’en Per SPectiVa:

«Aixó de la cosa pública contamina, contamina perquè en definitiva és l’únic espai on la gent, el poble, rep coses que es pensa que són de franc. I hom acaba barallant-se per una biblioteca, per un local social o per un pas de vianants: de franc, “que me den”.»

El dia que em convenci que puc aportar alguna cosa en aquest canvi de mentalitats i en aquesta renovació de models econòmics i tot això, em ficaré de dret en un partit amb el qual m’identifiqui o en crearé un de nou i intentaré canviar les coses des de dins, amb esforç i amb implicació, no amb reivindicacions filosòficament boniques o estèticament revolucionàries però buides de solucions pràctiques. I després hi ha la part absurda de tot plegat: resulta que volem canvis, volem un món més just, però alhora desdiem de classe política –és a dir, els únics que poden implantar els canvis!!– perquè són tots uns corruptes. I volem seguir gastant com abans encara que no hi hagi diners perquè som innocents, som unes víctimes, i ens és igual d’on hagin de treure els diners per complaure’ns: nosaltres el que volem és viure bé i, si pot ser, millor que els pares! I aleshores, vinga bombardejar els amics, familiars i coneguts amb cadenes d’e-mails demanant-los que signin en contra d’allò que ells, arrel d’una reflexió profunda i contrastada, han anomenat “retallades indiscriminades”, perquè tots els polítics sense excepció són uns dolents –en el millor dels casos són uns ineptes– que l’únic que volen és fer-nos-ho passar malament…

En fi, que em sembla que estem tots una mica sonats. Ens hem cregut que tenim uns drets divins al benestar a canvi de no-res o de ben poca cosa… A mi, el que em sembla evident és que el canvi més important, la veritable revolució, ha de començar als nostres caps.


Al voltant de la llibertat d’expressió (II)

Aprofito per fer públics dos comentaris que he fet recentment en dos blogs que segueixo. Els publico junts perquè giren al voltant del mateix tema i també perquè tinc necessitat de donar-los una mica de protagonisme, ja que em fa l’efecte que el rumb que està prenent aquesta qüestió és preocupant i se’ns va de les mans.

Agraeixo tots els comentaris que m’ajudin a entendre què passa perquè estic francament perdut. O bé se m’escapa alguna cosa, o bé no hi arribo. Vaja, o són tots molt “progres” i jo sóc molt “carca”, o bé són tots molt intel·ligents a l’hora d’analitzar la qüestió i jo una mica curt…

La qüestió gira al voltant de la Llei Sinde i del tancament de pàgines web per part d’òrgans governamentals.

  • Responent a en MadeByMiki vaig escriure el següent:

Però també és cert que la llibertat d’expressió implica un ús responsable de la informació. Si pel que fos a algú se li acudís d’obrir un blog per penjar-hi dades personals, íntimes i privades d’altra gent (imagina que algú es capfica amb tu i publica el teu sou, els teus deutes, les teves inversions, la teva adreça, totes les teves dades de contacte, el que fas, on se’t pot trobar…), seria lícit exigir-li que ho esborrés i fins i tot portar-lo a la justícia, i si es negués a esborrar aquesta informació, trobo que l’Estat hauria de tenir mitjans per poder intervenir-hi i segrestar la pàgina. El món virtual no pot ser un món sense normes. No es tracta de fer censura sinó d’assegurar que no es traspassen determinats límits que poden perjudicar altra gent. Ara bé, no sé si la DHS és tan honesta en els seus principis… Jo sóc dels que creuen que els grans poders tenen tendència a manipular el ciutadà… Però això tampoc no nega el que he dit abans. Cal que hi hagi normes i principis pel bé de tots. Per això tampoc no he entès mai per què tanta polèmica al voltant de la llei Sinde. Jo he llegit els que han redactat el manifest i em sembla que tanta retòrica jurídicoapocalíptica només amaga una cosa: les ganes que internet segueixi sent una mena de llimbs alegals perquè a tots ens agrada tenir el cinema a l’abast d’un clic gratuït.

  • Responent a en Jabba, això és el que li vaig dir:

Hola Jabba,

Me he descargado el manual y he empezado a leerlo, pero por más que lo intente, no puedo entenderlo. Es decir, no entiendo, para empezar, por qué razón se habla de “las creadoras y las artistas”, en femenino, pero bueno. Este detalle me parece tan friki y absurdo, fruto de un feminismo mal entendido, que me lo salto directamente. Pero a lo que me refiero es esta supuesta injusticia de la Ley Sinde y las declaraciones que la colocan al mismo nivel que los régimenes dictatoriales de otros países. Llegan a decir que les obligan a delinquir!!!

A ver, ¿que no entienden que las canciones, los ebooks, las películas, son bienes tan reales como los cds, los libros y los dvds que compramos en las tiendas?? ¿A que no se nos pasaría por la cabeza entrar en una tienda, cojer un dvd y salir sin pagar? Eso se llama robar. Detener y punir estos actos no equivale a atentar contra las libertades ni imponer censuras: equivale a aplicar la justicia. Ya lo creo que es muy cómodo tener todo un repertorio de música, películas y libros a la distancia de un clic gratuito. Incluso entiendo que lo hagamos por conformismo, porque es fácil, porque está allí y igualmente no hubieras comprado la película, con lo cual el autor no pierde nada… Pero que se llegue a argumentar seriosamente el derecho a copiar el trabajo de los demás y repartirlo como si fuera suyo, esto es lo que no puedo entender! Que me lo expliquen, por favor, porque igual soy corto y no doy para más, e incluso porque a mi ya me conviene esta “libertad”, pero mi consciencia insiste en que no es correcto, que libertad no es esto y que donde muchos ven un atentado a la libertad de expresión, yo veo una argumentación vacía en forma y en contenido movida únicamente por el oportunismo y la hipocresía. La excusa de que “la Ley intenta perpetuar un esquema económico que ha sido superado por los recursos tecnológicos.” es impropria para una sociedad adulta! ¿Qué queremos, que internet se convierta en un espacio alegal donde todo está permitido? Para eso ya existe la prisión de Guantánamo, y ¿verdad que nadie en su perfecto juício puede aprobar lo que se hace allí??

Perdona las faltas ortográficas. Ya sabes que el castellano no es lo mío. Y perdona sobretodo si con este comentario creo un cierto mal rollo, pero es que por una vez me gustaría que alguién me hiciera entender vuestro punto de vista. ¿Cómo puede ser que mi opinión diste tanto de la opinión de tanta gente??

.

I vosaltres, què me’n dieu?…


Les veus sense amos

Em sembla que ja ho he dit alguna vegada en posts anteriors, o potser ho he pensat i no ho he arribat a comentar, però si hi ha una cosa que m’agrada del poble on visc és el seu activisme social, és a dir, la implicació dels meus conciutadans en… el que sigui! La petanca, els escacs, les activitats del Centre Cívic, l’afluència de la gent a les exposicions de la Mongia i a les visites guiades, els aplecs, el Vilamagore, els Reis, la Rectoria, el Centre d’Estudis… però sobretot en allò que té una repercussió “important” en el poble: la gestió municipal dels recursos i la planificació del poble – és a dir, la política municipal. Ho trobo curiós perquè diuen que la tendència a nivell general és que la gent es desentengui de la política. Aquí, en canvi, aquest és un àmbit que aixeca passions i genera discussions enceses, bustiades i contrabustiades amb arguments que de vegades no entenc (seré l’únic??…), reunions “clandestines”, moviments estratègics, colles d’un, colles de l’altre, que anomenem recorrent a les etiquetes que tant ens agraden i faciliten la vida… I com que som un poble socialment transversal –és a dir, de rerefons pagès/tradicional però amb mentalitat urbana/moderna–, tot això té un ressò immediat al món virtual d’internet. Prova d’això és l’arquiconegut (almenys pels blogaires vilamajorencs, que ja som uns quants) Vilamajor en Xarxa, un blog que “[…] recull tots els enllaços a blocs i pàgines web de caràcter ciutadà dels municipis de Sant Pere i Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental).” Si hi entreu aquests dies hi trobareu, com sempre, les últimes entrades que es publiquen als blogs vilamajorencs –tan variades com vilamajorencs hi ha al món– i, a més a més, l’enllaç a un fòrum de debat sobre les properes eleccions municipals. Val a dir, perquè qui treballa mereix veure el seu treball reconegut, que Vilamajor en Xarxa és una iniciativa d’en Ricard Camprubí i que aquest fòrum que acabo d’esmentar l’hem d’agrair a en Ferran Sarrià.

Ara bé, tota moneda té el seu revers. M’agrada molt que hi hagi tanta dinàmica, tant joc dialèctic, tanta implicació i tant debat, però el que sempre, sempre, sempre s’ha de vigilar són les formes. Fa molt temps, les persones ens distingíem per la família, la casta, l’estament social a què pertanyíem; ara ens distingim per la nostra educació, i no parlo d’educació acadèmica. Com diu el meu “sogre”, hem de ser persones. El món virtual té aquest problema, que sovint ens fa oblidar que som persones que ens adrecem a altres persones, sobretot quan ens amaguem darrera la màscara de l’anonimat i dels avatars impersonals. Jo sóc de l’opinió que les coses es poden dir de moltes maneres i que si volem presumir de tenir un mínim d’educació i civisme no ens hauríem de permetre deixar empènyer per una ràbia adolescent i recórrer als insults gratuïts. Diguem les coses amb objectivitat i de forma raonada, sense por, sense ràbia ni menyspreu o desqualificacions, perquè si tenim raó, la tenim i punt. La vida i el temps s’encarregaran de donar-nos-la, i el primer en veure’s desqualificat és el que desqualifica.

Em faria molt feliç, doncs, que els meus conciutadans se seguissin implicant apassionadament a la vida del poble sense que això els fes descurar el civisme i el respecte per l’altre, perquè al cap i a la fi tots som veïns. M’agradaria demanar-los que siguem persones i que ajudem a crear i mantenir espais de debat sa, seriós i decisiu, perquè per muntar altra mena de pantomimes, de les que cansen i que tant critiquem, ja hi són els polítics professionals.


%d bloggers like this: