[Obrim parèntesis…
El Somiatruites es troba indecís… És en una habitació amb dues portes. Li han dit que té només uns minuts per decidir-se a aventurar-se per una d’aquestes portes perquè quan se li acabi el temps s’obrirà el terra de bat a bat i ell caurà al buit.
Una de les portes condueix a un passadís llarguíssim i ben fosc, ple de perills que s’amaguen a l’ombra, però on s’intueix —només s’intueix; serà un miratge??…— una recompensa ben, ben al fons, a l’altre extrem. Pot arribar a recollir la recompensa, si és que n’hi ha alguna, o pot quedar-se pel camí i perdre-ho tot.
L’altra porta condueix a un passadís molt més ben il·luminat i segur. Al fons hi ha una taula amb un plat de sopa. Aquest li promet seguretat immediata i, com a mínim, a curt termini, encara que trist i banal.
El Somiatruites somnia truites… Quina porta ha de triar, quina??…
… i tanquem parèntesis.]
19/05/2011 at 17:14
Hola, es pot passar? És que m’ha fet gràcia l’enigma. Jo sóc funcionària, per tant, imagina quin plat de sopa (ai, vull dir porta) triaria. Amb tot, seria just demanar-li a un somniatruites que deixi de somniar?
19/05/2011 at 18:30
Hola Montse!
Benvinguda siguis: veig que els nostres camins s’han creuat en una bifurcació… 🙂
El Somiatruites és un universitari “treintañero” que se les veu difícils per compatibilitzar-ho tot: sentit pràctic i il·lusió, feina i estudis, acomodar-se i avançar. Al final ha triat el plat de sopa, però intentarà pactar d’alguna manera, negociar amb el cap de torn, per tal que no se’n vagi tot en orris. Necessita la feina però no es pot permetre privar-se dels estudis. És que el conec; sé que s’ensorraria.
Siguem positius i desitgem-li sort! 🙂
19/05/2011 at 21:00
personalment soc partidari de camins tortuosos! no només són més divertits en el sentit ampli de la paraula, quan arribes al final del camí tens la satisfacció d’haver arribat millor o pitjor però has arribat i t’ho has currat. ( això és impagable)
19/05/2011 at 22:38
De fet, el camí que m’atrau és el tortuós, però també és el que em produeix angoixes, inseguretat i alguns problemes, i ja m’estic fent grandet… Com tothom, necessito um sou. Si no fos per això seria feliç i no tindria cap dubte a l’hora de fer la tria…
He accedit a presentar-me a una feina que em posarà les coses força difícils per continuar els estudis… A veure si me’n surto – si és que m’agafen! 🙂
Gràcies pel consell!
21/05/2011 at 12:44
Si et serveix, jo vaig estudiar geografia al 18 anys, no va valer per res! he estudiat naval als 27 i vaig acabar als 30 mentre treballava i aquest curs començo ingenyeria industrial. El temps no hem sobra, treballo de 7h. a les 19 h per a una multinacional del sector elèctric on estic molt agust i mai ho deixaria i a més a mésm et llegeixo. Es cert que visc en parella sense fills. Però aprofito els dies al màxim i les hores i segons i miléssimes de segon. Estem vius! aprofitem-ho
21/05/2011 at 16:20
Samox, vigila perquè acabes de transformar-te en el meu ídol! T’obriré un grup de fans a Facebook i escriuré la teva biografia! 😀
De debò, no sé com t’ho fas. Sempre he admirat la gent amb molta vitalitat que estudia, treballa i el poc temps lliure que té l’aprofita al 100%! Jo no tinc tanta energia, crec… Però moltíssimes gràcies pel teu comentari, de debò! Experiències com la teva són una inspiració.
20/05/2011 at 09:17
Pensa que sempre lo important és el camí i el que s’aprèn mentre el vas fent…
20/05/2011 at 11:20
Sí, això diuen. De fet, la saviesa popular és sempre bona consellera. Quan sigui més gran podré presumir d’haver-me tret una carrera després dels 30 mentre treballava a jornada completa. I podré anar sermonejant a la gent donant-me com exemple! “Perquè jo, quan tenia la vostra edat…” hehehe! 🙂
20/05/2011 at 09:29
20/05/2011 at 11:12
Gràcies, guapo! La cançó és preciosa, tot i que a les feministes radicals no els faria gaire gràcia això de “una escola on només hi estudien els nens“… 🙂
24/05/2011 at 03:58
Hola David! La que està fent un parèntesis soc jo (i, com no vull fer un parèntesis de tot plegat, ha tocat al món blocaire estar entre entre el parèntesis – tot i que, ja veus, els meus parèntesis no són radicals: he passat per aquí i no em vull estar de deixar-te un – o més d’un – comentari): 1 – si només tenies uns minuts per prendre la decisió, ara mateix ja et puc preguntar: quina porta vas triar!? 2 – on està Arminda!? L’he trobat a faltar per aquí!! 3 – si hi ha una ombra (segurament la meva, no!?) en un dels passadissos, jo triaria aquest passadís (Freud o Jung, millor dit, ho explicarien!). 4 – si surto cap a un passadís, … (bé, et deixo amb Kavafis que ho explica millor que jo – i no t’enfadis per l’excés d’espai que estic fent servir, eh!?):
“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”.
24/05/2011 at 11:42
Hola Kuka!
És difícil de dir… He dit que sí al passadís lluminós que porta al plat de sopa, malgrat que el plat de sopa encara no està garantit (hi ha uns quants candidats per la mateixa plaça — perquè la cosa va d’això, de si la feina o els estudis). És que em conec i sé que mentre no tingui la part financera mínimament resolta no puc fer res més, ni tan sols el que m’agrada, perquè no hi tinc el cap, no em concentro, no dormo a les nits… De manera que he dit que sí, tot esperant poder trobar una solució per no haver de privar-me dels estudis (que, he d’admetre, tampoc no és que em tinguin gaire entusiasmat –aquest és un tema que portaria a una altra conversa i més llarga–, però em convé el títol pel que em permetrà fer després a nivell acadèmic).
Moltes gràcies pel poema. No sé si el meu destí és arribar a Ítaca i tampoc no sé si m’acabo de creure el tòpic del gran viatge, que tant ha donat de si a la literatura. Jo ja passo dels 30 i el meu viatge sembla que no acabarà mai… Vull que s’acabi ja; vull arribar allà on hagi d’arribar i vull que això sigui aviat. Mentrestant visc en permanent angoixa, és clar, perquè no visc el present: visc penedint-me de les decisions del passat i enyorant un futur que sembla que no arribarà mai…
Pel que fa l’Arminda, està bé, moltes gràcies! No volta tant per aquí perquè l’idioma li suposa un gran esforç; una barrera. Però té mèrit perquè l’any passat va ser aquí, a Catalunya, durant uns 10 dies i un cop ja havia tornat a Portugal va buscar gramàtiques i mètodes de català a internet i en va trobar alguna, i de tant en tant m’explica coses de la normativa catalana! Que si la “e” i la “o” poden portar l’accent obert i tancat… coses d’aquest tipus. 😀 En canvi, hi ha gent que es passa aquí tota la vida i no fa un mínim esforç en integrar-se…
Gràcies pel comentari! M’ha agradat llegir-te. 😉
17/12/2011 at 22:44
Olá filho!
Estava por aqui ás voltas no teu blog para ver se encontrava algum trabalho teu, recente…mas nada!…
Já tenho saudades dos teus trabalhos, filho!!!
Eu sei que tens andando bastante ocupado com os estudos e que até tens tido muito boas notas nos trabalhos da faculdade, o que é de LOUVAR e ADMIRAR, pois não sei como ainda consegues ter TANTA FORÇA E MOTIVAÇÃO para o estudo, apesar do tremendo sofrimento psicológico em que tens andado há meses, por te encontrares desempregado!!!
Conheço bem a angústia que te invade o espírito devido a esta prolongada situação e acredita que eu, como mãe, sinto uma dor indescritível pela sensação de impotência de nada poder fazer por ti, a este nível! É MUITO DURO!!!
Sé espero que a qualquer momento aconteça um MILAGRE DE NATAL e surja, enfim, a tão esperada RESPOSTA POSITIVA a nível laboral!
Seria na verdade um ÓPTIMO PRESENTE DE NATAL que te ajudaria, sem dúvida, a ultrapassar muitas das tuas dificuldades e a alcançar os teus objectivos!
A Esperança é a “última a morrer”! NÃO DESESPERES, FILHO! ADORO-TE E AINDA ACREDITO EM MILAGRES! TU MERECES TODA A FELICIDADE DO MUNDO, PORQUE ÉS UM SER HUMANO MARAVILHOSO!!!
Olha meu amor, para não falar mais em coisas tristes…para a semana já é Natal e vai ser MARAVILHOSO porque estaremos aí todos juntinhos!!!
Vais ver que te vais sentir muito melhor a nível psicológico, porque uma família unida pelo AMOR, é uma família FELIZ!!!!
Tu apenas estás longe fisicamente, porque no nosso coração e pensamento, TU ÉS UMA PRESENÇA CONSTANTE!!!
Olha filho, já agora e se me permites o abuso de usar este teu espaço, gostaria de desejar a todas as pessoas simpáticas que costumam participar no teu Blog, não esquecendo a Kuka, claro, um SANTO E FELIZ NATAL e ainda um PRÓSPERO ANO NOVO com muita saúde, muita alegria de viver e que cada um consiga concretizar, finalmente, aquele sonho há tanto tempo desejado!!!
BOAS FESTAS PARA TODOS e um beijinho do tamanho do mundo, para ti, MEU FILHO QUERIDO!!!