Manis d’indignats

En algunes coses encara som uns romàntics. Encara ens creiem el maig del ’68 com si tot just hagués estat l’any passat i es pogués reproduir avui mateix, idèntic en forma i en contingut. Encara creiem en un col·lectiu universitari reivindicatiu com l’exponent màxim de la intel·lectualitat revolucionària d’una societat. I encara ens creiem unes dicotomies facilones i perilloses que ens col·loquen sempre com a víctimes d’un govern maquiavèl·lic com si aquest govern, vulgarment conegut com “aquells que manen”, fos una mena de drac monstruós que assetja el nostre petit poble indefens, o com si fos una colla de gent “compinchada”, una secta malèvola, que ens vol subjugar i esclavitzar… En fi, això per dir que el tipus de manifestacions com les que s’estan produint els últims dies em produeixen un cert malestar. M’incomoda, per exemple, que aquestes manifestacions acabin sent sempre “manis” de joves, molts dels quals hi són sobretot per la gresca, per passar-s’ho bé, per l’enrenou. Aviam, hi ha de tot, ja ho sé. Jo també sóc jove i no m’identifico amb aquest estereotip, però aquest és un fet. Aquests actes atrauen sempre un determinat tipus de persones, normalment les que més criden, que ho són tot menys cíviques. Bé, i els altres grups etaris, on són? Que la crisi només afecta els joves? Que són els únics indignats? Per cert, que hi ha algú a qui li agradi la crisi?? És el que té, suposo, quan aquestes coses s’organitzen amb uns fonaments ideològics buits, amb solucions pràctiques nul·les i a través de les xarxes socials de moda.

Jo també advoco per un canvi a les estructures de poder, per més consciència social i per un món més just, però aquestes coses no s’aconsegueixen mitjançant manifestacions de “joves d’esquerres” que ni tan sols saben ben bé què vol dir això de ser d’esquerres… I això em porta a una frase d’en Per SPectiVa:

«Aixó de la cosa pública contamina, contamina perquè en definitiva és l’únic espai on la gent, el poble, rep coses que es pensa que són de franc. I hom acaba barallant-se per una biblioteca, per un local social o per un pas de vianants: de franc, “que me den”.»

El dia que em convenci que puc aportar alguna cosa en aquest canvi de mentalitats i en aquesta renovació de models econòmics i tot això, em ficaré de dret en un partit amb el qual m’identifiqui o en crearé un de nou i intentaré canviar les coses des de dins, amb esforç i amb implicació, no amb reivindicacions filosòficament boniques o estèticament revolucionàries però buides de solucions pràctiques. I després hi ha la part absurda de tot plegat: resulta que volem canvis, volem un món més just, però alhora desdiem de classe política –és a dir, els únics que poden implantar els canvis!!– perquè són tots uns corruptes. I volem seguir gastant com abans encara que no hi hagi diners perquè som innocents, som unes víctimes, i ens és igual d’on hagin de treure els diners per complaure’ns: nosaltres el que volem és viure bé i, si pot ser, millor que els pares! I aleshores, vinga bombardejar els amics, familiars i coneguts amb cadenes d’e-mails demanant-los que signin en contra d’allò que ells, arrel d’una reflexió profunda i contrastada, han anomenat “retallades indiscriminades”, perquè tots els polítics sense excepció són uns dolents –en el millor dels casos són uns ineptes– que l’únic que volen és fer-nos-ho passar malament…

En fi, que em sembla que estem tots una mica sonats. Ens hem cregut que tenim uns drets divins al benestar a canvi de no-res o de ben poca cosa… A mi, el que em sembla evident és que el canvi més important, la veritable revolució, ha de començar als nostres caps.

Anuncis

13 responses to “Manis d’indignats

  • MadeByMiki

    M’agrada el post, especialment perquè en discrepo força. Ara mateix estic fent-ne un des de un punt de vista diferent, que no contrari…

    Això sí, estic totalment d’acord amb el final del post.

    “La cosa pública contamina”??, i la privada?, és la solució?.

    Ja ens anirem “comentant”…

    • David

      Hola Miki,
      Ara quadra!! Bé que m’estranyava el teu “m’agrada”! 😉
      M’he quedat amb moltes ganes de llegir-te. A propòsit, quan parlo –de fet, quan en Per SpectiVa parla– de la “cosa pública” com a espai en què el poble pot concebre determinades idees em refereixo a la República, que en llatí, RES PUBLICA, significa exactament això, ‘cosa pública’, el que és de tots, com el mobiliari urbà, alguns equipaments, els diners públics… No té res a veure amb els conceptes de “privatització” i “nacionalització” d’empreses ni res en aquesta línia. És una forma de dir que de vegades ens oblidem que els equipaments socials, els fanals, els parcs dels nens, tot això es fa amb els diners públics, i hi ha gent que a l’hora de demanar no ho té en compte. Aquest és un dels problemes de l’esquerra que jo anomeno “mal entesa”: es basa en un concepte erroni d’Estat com a “mamella”, com a una espècie de gran pare protector.
      Veus, t’estic donant encara més llenya per la teva foguera! 🙂

      • MadeByMiki

        La “meva” foguera no sé ni per on començar-la, he de reconèixer que estic força confús, es molt agosarat parlar de manera global d’un moviment poc homogeni.

        • David

          És el que tenen les generalitzacions, però si ens proposem de reflexionar sobre un tema incidint en tota la casuística, tots els detalls, tots els matisos, ens en farem un embolic, ningú no ens entendrà i no ens en sortirem mai.
          Quan he escrit el meu post no l’he volgut rellegir perquè sabia que si ho fés probablement no el publicaria. Era conscient que se’m podia atacar per moltes bandes precisament per això que dius: estic parlant d’un moviment poc homogeni de forma generalitzadora i, potser, reductora. Tanmateix, crec en “allò que vull dir”, cosa que potser no es veu representada en allò que efectivament he dit…
          Ànims!

  • Sobre la mobilització dels “indignats”. « ..: MadeByMiki :..

    […] blog “Calaix de/sastre” que sempre incita a la reflexió, i que al seu fonamentat post “Manis d’indignats” té un punt de vista força diferent al meu però com a mínim […]

  • aficionatsalssenders

    Hola, vinc redirigida pel blog d’en miki. Acabo de venir de plaça Catalunya, on només hi he anat per dues hores acompanyada d’una amiga. La plaça era plena de gent jove sobretot si, però també d’avis, àvies, famílies amb infants… Es respirava un ambient festi sí, però també de debat, reflexió i proposta. Diria que no es demanen uns drets divins, sinó uns drets que en principi ens han estat assignats a acord de tothom. Sota alguns lemes com per exemple “No hi ha pa per tant de xoriço” es vol protestar en contra de la corrupció i de l’enriquiment de pocs rics i empreses a costa de la disminució dels drets dels treballadors de peu. Es critica la poca transparència i la falsetat. No sé, tot això és el que he pogut absorbir avui i m’ha semblat un bon discurs i una mobilització gens “sectària”. Atentament, Laura

    • David

      Hola Laura,
      Entenc el que em dius i reconec que potser he estat injust en el meu comentari. M’he basat en generalitzacions i segurament no he valorat prou bé el compromís i la integritat de molta de la gent que hi és. De fet, he d’admetre que estic una mica sorprès per tot plegat. A mi, sempre se m’ha acusat d’anar amb el lliri a la mà i de pecar d’idealista. Sempre he abominat la classe acomodada dels polítics professionals, els que no han fet mai res a la vida que no fos manar sobre la resta (Moltillas i Puigcercós i companyia…) i que, a sobre, estan convençuts d’estar fent un servei a la comunitat… Estic d’acord amb la majoria del que es reivindica en aquestes manifestacions, per descomptat, però per una vegada em veig a l’altra banda del taulell apuntant el dit a les masses i dient-los que són uns idealistes i que d’aquesta manera no aconseguiran res de res.
      Vet aquí el que crec: el gran secret de l’èxit de la democràcia no rau en el fet que cada ciutadà pot votar. Aquest és el petit preu que els polítics han de pagar per poder entrar en acció. Dic “petit preu” perquè sent el nivell d’ignorància, apatia i “tantsemfotisme” de la societat tan elevat com és, és molt fàcil de manipular-la. Un cop el govern s’estableix és quan comença el joc, el ball entre els que governen, que fan veure que treballen per servir la societat, i la pròpia societat, que es creu sobirana i representada pel seu govern. En realitat, però, i aquí és on volia arribar, la gran il·lusió de la festa de la democràcia es basa en donar al poble suficient perquè calli: prou com perquè tinguin por de perdre-ho, no massa perquè no puguin volar independentment de la influència de les esferes de poder, i no massa poc perquè no hi hagi una revolució.
      La “revolució” d’aquests dies reclama, en el fons, tornar a l’estatus d’abans, és a dir, el dels acomodats, el d’estar prou bé com per no haver de pensar en res més, el de sortir de l’atur i tornar a ser mileurista, precisament l’estatus que més li convé a les esferes de poder i que els governs proporcionarien al poble si poguessin, però és que ara no poden, no tenen recursos, no saben com fer-ho, no són prou independents de les esferes internacionals i tampoc no són prou competents com per fer-ho.
      Independentment d’estar o no d’acord amb els ideals d’aquesta manifestació, si el que volem és una revolució de debò, deixem-nos estar de “manis” que es mesuren en funció del ressò mediàtic que tenen. Organitzem projectes concrets, com associacions, col·lectivitats, centres de treball, creem empreses, siguem creatius i busquem solucions nosaltres mateixos i entre nosaltres, coses justes, ecològiques, arrisquem-nos a ser utòpics, però no ens quedem esperant que ens solucionin la vida en funció del fort que cridem. I no ens enganyem: aquesta “revolució” no és comparable a la del maig de ’68 ni a l’abolició dels estats totalitaris. La revolució que hem de fer, i la que toca en aquest període que travessem, és la que comença a dins del nostre cap i la nostra forma de pensar. Hem de deixar de dependre tant d’un estat que hem fet que fos paternalista.
      Per últim, si l’ambient que es viu en aquestes manifestacions és molt millor del que descrivia jo abans, me n’alegro, però tingues en compte que aquesta “fraternitat” tampoc no és natural. La gent s’adapta a les situacions. Ara són tots molt proistes perquè és el que toca i perquè s’ha de vendre una imatge, però em pregunto com actuaran amb els seus veïns, els seus companys de feina, l’altra gent en general, l’endemà d’aquesta manifestació. Digues-me malpensat però és que estic escarmentat… De totes formes, espero que tot no quedi en bons propòsits o en l’esperança que els polítics de cop es transformin en bones persones…

  • joeyllagrima

    Haig de reconèixer que a mi les acampades m’han deixat estorat, no se que pensar, el principi creia com tu, però després de veure vídeos de assemblees, reunions, gent acampada, gent parlant.. tant a youtube com a http://www.latele.cat , sembla que no es així que no es diversió que la gent hi va a a veure que passa i si queda a opinar, escoltar ensenyar, aprendre. Que es paren els incívics, es demana respecte pels veïns i pels que dormen a la plaça, que es fomenta un comportament de grup, netegen, cuinen, respecten el mobiliari i les zones públiques per que saben que son de tots…
    No se que en sortirà d’aquest moviment, però el que si es veritat es que hi ha gent que mai havia reflexionat sobre la política i lo públic que per primera cop o fa, i aquesta gent ja no tornarà a veure les coses com fins ara.

    • David

      Hola Joey,
      Ja hauràs intuït de les parrafades que he escrit abans que no hi crec gens en aquesta manifestació. La veig idealista, inútil i poc raonable, encara que, per descomptat, estic d’acord amb moltes de les coses que es reivindiquen. Jo també sóc un indignat. És més, no fa gaires dies vaig escriure un post sobre la indignació! 🙂 Però crec que els canvis que els temps ens exigeixen –que són molts i profunds– no s’aconsegueixen demostrant passivament la nostra indignació i reclamant als actors del panorama polític que passin a ser, d’un dia per l’altre, bones persones. Quan diem que el poble és sobirà, que el poble té el poder, ens ho hem de creure amb totes les conseqüències i això ens obliga a canviar d’esquemes mentals. És absurd anar a reclamar als polítics que reconeguin el nostre potencial i que ens solucionin els problemes! El govern és allà per gestionar un munt de coses, però no per confortar-nos i aconsellar-nos i passar-nos la mà pel cap quan estem tristos com ho faria un pare o una mare perquè aquesta no és la seva funció –a no ser que t’hagis empassat les idees d’una esquerra utòpica–. Pensa si té poc sentit reclamar que “no hi ha pa per tant xoriço” si els xoriços els hi posem nosaltres!! El Francisco Camps no hi és per obra i gràcia de Déu! En Fraga tampoc! Els votem, els hi posem nosaltres! Què més volem si ens passem la vida a fotent gos a la pròpia portaria??…
      Reconec, però, que pots tenir raó en una cosa: si aquestes manifestacions han servit perquè algunes persones s’hagin començat a qüestionar el món en què viuen, benvingudes siguin!

  • David

    I vet aquí com en Camps guanya per majoria absoluta al País Valencià…
    I després diem que els polítics són uns xoriços… Però si els hi posem nosaltres!!! Què passa?? Que a València no hi ha indignats???
    Això sí que m’indigna. De debò, és molt fort…

  • Kuka

    Ja som dos! =:o( A mi també m’acusen d’anar amb el lliri a la mà i de pecar d’idealista i resulta que tampoc hi crec gens en aquesta manifestació. De debò que la majoria es vol moure pel canvi – en comptes de només parlar!? Jo no ho acabo de veure!! Últimament, m’he dedicat a rellegir Hobbes, Locke, Rousseau i Montesquieu (els pares fundadors dels actuals Estats, no!?) i crec que si, de debò, els canvis son benvolguts, ens hauriem d’aturar i reescriure aquestes teories (que han fotut més mal que bé! Montesquieu s’emporta la palma!!). Parèntesis: em quedo amb el constantment mal-interpretat Maquiavel, que dona eines al poble per tal de promoure el canvi mitjançant el coneixement del status quo.

    PS El divendres passat, havien convocat la manifestació davant el Consulado General de España a São Paulo i el meu company va anar, tot decidit a passar la nit i a quedar-se fins que calgués. Saps quantes persones hi havien!? Si l’encertes, l’endevines! … Una: ell. Va tornar a casa preguntant-se si s’hauria equivocat de dia, o d’hora. Trist.

    • David

      Hola Kuka!
      Feia temps que no et llegia! Mentrestant el Linux Mint Katia ja ha sortit i el món ha rodolat una mica més per l’espai… I tot està igual. Deien que aquestes manifestacions farien canviar la història, que s’estudiarien a les universitats, que tornarien el poder al poble… Però el poble acaba de deslegitimar-les per complet. Tot no ha passat d’un moment d’emoció fugaç, com quan et cau la llagrimeta al final de Titanic. Però quan s’encenen els llums ja està, girem pàgina i tornem a la vida real.
      Com pot ser; com s’explica que semblés que tot el món demanava més justícia, més transparència, més polítiques d’esquerra, més ideals, més apropament a la gent, més civisme… i a les eleccions municipals guanya espectacularment la dreta??? Com pot ser que al País Valencià en Francisco Camps hagi guanyat per majoria absoluta??? La meva conclusió és que el poble no es veu reflectit en aquestes reivindicacions. El poble no vol canvi; vol més del mateix, i s’ho mereix. Els valencians haurien de tenir un Camps a tot arreu: de professors a les universitats, de caps i supervisors a les oficines, de jutges, fent d’àrbitres als partits de futbol, d’amants, de sogres i d’animals de companyia. Tot valencià pepero hauria de tenir un Camps personal que li gestionés les finances i l’aconsellés moralment.
      Estic tan indignat… Mira que no tenia cap expectativa de canvi però aquests resultats m’han assentat com una bufetada…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: