De vegades em passa que faig un comentari a algú i que després l’aprofito per fer un post. Fins i tot n’he creat una categoria, d’això: “Diàlegs interblogaires”. Però sempre pateixo que es pugui malinterpretar, que algú pensi que tampoc no n’hi havia per tant, que només era un comentari, que no té tant de suc, que no és tan pertinent… En fi.
No és que se’m pugin els fums o que reclami protagonisme. El que passa és que de vegades tinc idees al cap, coses que considero importants o interessants, que em plantejo d’explicar en un post, però el temps passa i no ho faig, sigui per mandra, per falta de temps, perquè se’m fa una muntanya, per procastinació… I de sobte llegeixo algun post d’algun altre blogaire que em serveix de catalitzador i em du a deixar-li un comentari discorrent sobre la idea que tenia reservada, i així, sense pena ni glòria, la meva “gran idea” se m’escapa i es transforma en un simple comentari fugaç… Per això he creat aquesta categoria, per recuperar d’alguna forma allò que vaig dient a casa dels altres i que m’agradaria que tingués una mica més de protagonisme. No és que aquesta casa meva li doni gaire protagonisme, però sempre fa més patxoca integrar un post que no pas un comentari…
Bé, tot això per dir que en Ricard ha escrit una entrada que m’ha empès a explicar-li una teoria que fa temps que em volta pel cap i a la qual m’agradaria dedicar una entrada en aquest blog. I diu així el meu comentari…:
.
Hola Ricard,
M’agrada el teu post perquè ve a recolzar una teoria que tinc per a explicar la desafecció de la societat envers la política. És tan sols una teoria però la constato en mi i en persones properes, i crec que es podria fer extensible a molta gent.
Penso que la societat “del carrer”, és a dir, els que no som advocats, economistes o que no som com altres que des de sempre han tingut una vocació especial per a la política, acabem per allunyar-nos d’aquest món simplement perquè no el seguim. És a dir, no l’entenem. La política es fa actualment amb uns mecanismes i uns tecnicismes tan complexos, és d’un abast tan ample i avança a una velocitat tan ràpida, que com no tinguis una certa formació específica, una capacitat intel·lectual important i no devoris uns quants diaris al dia, no ets capaç de seguir-la. I molts de nosaltres, ciutadans del carrer, tenim una vida que no passa necessàriament per seguir la novel·la –el culebrón– dels polítics, encara que sigui per falta de temps. Per això entenc que molta gent acabi dient, amb una certa simplicitat que no s’ha de confondre amb estupidesa o “tantsemfotisme”, que no anirà a votar: el que passa és que no han estat capaços de generar una opinió, de sospesar els arguments dels polítics i valorar-los. Fixa’t que fins i tot a tu et costa d’entendre la situació de les finances de l’Ajuntament! Al final acabem decantant-nos per una o altra orientació política basats més en impulsos i intuïcions que no pas per una deliberació profunda i amb coneixement de causa dels continguts programàtics dels partits.
Puc estar equivocat però crec que el desinterès per la política també passa per això, més enllà d’altres factors, però ningú no en parla… És a dir, ningú no assumeix que la política d’avui dia ja no està a l’abast de qualsevol i que això és normal i comprensible. I com que tenim aquest complex, com que sembla que s’espera que tothom hagi d’estar plenament capacitat per debatre política independentment de la seva biografia, s’acaben fent i dient absolutes barbaritats sense cap mena de fonament. No voldria ara posar-hi més llenya a la foguera però no me’n puc estar de dir que els esdeveniments d’aquestes últimes setmanes també es deuen, almenys en part, a aquesta ignorància ingènua. Agafem 4 idees generals que escoltem als mitjans de comunicació o a les xarxes, afegim-hi uns polsims d’opinió personal basada en allò que creiem que és de sentit comú, ho lliguem tot i ja està! Ja tenim al plat una teoria de la conspiració, una veritat absoluta, uns bons, uns dolents…