Una teoria sobre la desafecció política

De vegades em passa que faig un comentari a algú i que després l’aprofito per fer un post. Fins i tot n’he creat una categoria, d’això: “Diàlegs interblogaires”. Però sempre pateixo que es pugui malinterpretar, que algú pensi que tampoc no n’hi havia per tant, que només era un comentari, que no té tant de suc, que no és tan pertinent… En fi.

No és que se’m pugin els fums o que reclami protagonisme. El que passa és que de vegades tinc idees al cap, coses que considero importants o interessants, que em plantejo d’explicar en un post, però el temps passa i no ho faig, sigui per mandra, per falta de temps, perquè se’m fa una muntanya, per procastinació… I de sobte llegeixo algun post d’algun altre blogaire que em serveix de catalitzador i em du a deixar-li un comentari discorrent sobre la idea que tenia reservada, i així, sense pena ni glòria, la meva “gran idea” se m’escapa i es transforma en un simple comentari fugaç… Per això he creat aquesta categoria, per recuperar d’alguna forma allò que vaig dient a casa dels altres i que m’agradaria que tingués una mica més de protagonisme. No és que aquesta casa meva li doni gaire protagonisme, però sempre fa més patxoca integrar un post que no pas un comentari…

Bé, tot això per dir que en Ricard ha escrit una entrada que m’ha empès a explicar-li una teoria que fa temps que em volta pel cap i a la qual m’agradaria dedicar una entrada en aquest blog. I diu així el meu comentari…:

.

Hola Ricard,

M’agrada el teu post perquè ve a recolzar una teoria que tinc per a explicar la desafecció de la societat envers la política. És tan sols una teoria però la constato en mi i en persones properes, i crec que es podria fer extensible a molta gent.

Penso que la societat “del carrer”, és a dir, els que no som advocats, economistes o que no som com altres que des de sempre han tingut una vocació especial per a la política, acabem per allunyar-nos d’aquest món simplement perquè no el seguim. És a dir, no l’entenem. La política es fa actualment amb uns mecanismes i uns tecnicismes tan complexos, és d’un abast tan ample i avança a una velocitat tan ràpida, que com no tinguis una certa formació específica, una capacitat intel·lectual important i no devoris uns quants diaris al dia, no ets capaç de seguir-la. I molts de nosaltres, ciutadans del carrer, tenim una vida que no passa necessàriament per seguir la novel·la –el culebrón– dels polítics, encara que sigui per falta de temps. Per això entenc que molta gent acabi dient, amb una certa simplicitat que no s’ha de confondre amb estupidesa o “tantsemfotisme”, que no anirà a votar: el que passa és que no han estat capaços de generar una opinió, de sospesar els arguments dels polítics i valorar-los. Fixa’t que fins i tot a tu et costa d’entendre la situació de les finances de l’Ajuntament! Al final acabem decantant-nos per una o altra orientació política basats més en impulsos i intuïcions que no pas per una deliberació profunda i amb coneixement de causa dels continguts programàtics dels partits.

Puc estar equivocat però crec que el desinterès per la política també passa per això, més enllà d’altres factors, però ningú no en parla… És a dir, ningú no assumeix que la política d’avui dia ja no està a l’abast de qualsevol i que això és normal i comprensible. I com que tenim aquest complex, com que sembla que s’espera que tothom hagi d’estar plenament capacitat per debatre política independentment de la seva biografia, s’acaben fent i dient absolutes barbaritats sense cap mena de fonament. No voldria ara posar-hi més llenya a la foguera però no me’n puc estar de dir que els esdeveniments d’aquestes últimes setmanes també es deuen, almenys en part, a aquesta ignorància ingènua. Agafem 4 idees generals que escoltem als mitjans de comunicació o a les xarxes, afegim-hi uns polsims d’opinió personal basada en allò que creiem que és de sentit comú, ho lliguem tot i ja està! Ja tenim al plat una teoria de la conspiració, una veritat absoluta, uns bons, uns dolents…

Advertisements

9 responses to “Una teoria sobre la desafecció política

  • MadeByMiki

    Ara et donaré la meva teoria particular sobre el complicat món de la política i de la economia.

    Crec que ni molt menys és tan complicat com ens fan veure, però gràcies a un gran esforç per la seva part es converteix en un món impenetrable. No vull dir que tothom sigui capaç de ser un bon economista o un bon polític, però no costa gens explicar i entendre el perquè de la situació d’un ajuntament en concret o de tots en general, el fet és tal i com passa amb la economia creativa, enredar-ho tot de manera que abandonem tota esperança de treure’n l’aigua clara.

    Ah!, molt bon post com sempre…

    • David

      Hola Miki,

      Moltíssimes gràcies pel teu comentari, pel to –és sempre un plaer llegir-te!– i per la floreta! 🙂

      Recurrent als meus autoplagis habituals, et dedico (gairebé íntegrament) la resposta que li vaig dedicar a en Javier en el blog d’en Ricard (ho sé, que poc elegant que és això, ho sé…)

      […] De fet jo tenia al cap el seguiment que fem de la política nacional, més que de la municipal, que es basa, aquesta, molt més en les vísceres (és a dir, en l’emoció, les amistats, les intencions particulars…) que en el cervell. […] Però la política nacional té una dinàmica diferent de la municipal. Per una banda no és tan propera. Els votants ja no som els veïns; som els ciutadans d’una estructura molt gran. També és el que deia en Ferran en un altre post, que els polítics d’un ajuntament, més que polítics són gestors de la cosa pública. En un Estat –o una entitat com Catalunya– és diferent. El govern interfereix a la nostra vida a nivells molt més profunds però des de la distància.

      Jo em situava, per tant, a la política nacional, i pensava, per exemple, en la meva mare (és lleig que la faci servir d’exemple, pobreta, ja ho sé…). La meva mare ha viscut la vida que li ha tocat viure. És a dir, no és ni més ni menys que ningú; és ella i és així. Sempre ha treballat d’administrativa en un hospital, es lleva molt d’hora al matí i se’n torna a casa tard i cansada. Mentre prepara el sopar escolta les notícies a la tele –quan no fan res millor, perquè a ella les notícies la posen molt nerviosa. Tot són desgràcies, tot va malament, tots són uns corruptes, uns mentiders, uns acomodats a la cadira, uns interessats amb la mania de la grandesa…– i s’assabenta que a sobre li han de retallar el sou per compensar els estralls que han fet 4 desgraciats. A ella, que amb prou feines pot estalviar per venir-me a visitar durant l’estiu o el Nadal. I ara li diuen que ha d’exercir el seu deure de responsabilitat ciutadana anant a votar el proper Primer Ministre. Ella què en sap?? Sap que hi havia un socialista, que ha dimitit i que ho ha fet molt malament… No li preguntis per què ho ha fet tot malament o en què s’ha equivocat. Ella no t’ho sabrà dir, però et mirarà estranyada: “que no és evident?? Tot va malament!”. És una percepció; en dir-ho, ella no es basa en dades, en càlculs de les balances públiques, en lleis, en minúcies d’aquestes, perquè no les domina. No és estúpida: és una persona del seu temps que viu la vida que li ha tocat viure. Igual votarà el candidat del PSD (com es deia…??), ja que els socialistes ho havien fet tan malament, però igual tampoc no anirà a votar. Li demanen que prengui una decisió conscient i amb repercussions importants per al país, però ella què en sap, de tot plegat?? Els candidats no són els seus veïns, no estem parlant d’asfaltar o no el carrer davant de casa. Són uns estranys que li parlen d’unes coses que ella entén que són importants però que no te les sabria repetir perquè no les acaba d’entendre del tot, i total, tots són igual, tots faran el que els roti un cop seguin a la cadira. De manera que potser ni tan sols anirà a votar. Total, per què??…

      No és que senti desafecció cap a la política; és que la política li passa completament al marge.

  • Tomàs

    De vegades hi penso en això que dius. Ara bé, és com si davant un quadre no podéssim expressar la Nostra opinió ja que no som artistes o no tenim una formació sobre l’art i/o la seva història.

    Al meu entendre les opinions fonamentades mai estan de més. I dit sense cap intenció de menysprear a ningú. No crec que per ser un polític calgui tampoc res d’especial. No pretenc dir que tothom podria ser polític, però tampoc tothom podria ser miner, esportista d’elit o arquitecte.

    Sempre m’ha sobtat que el que ahir era ministre d’indústria, demà el nomenin ministre d’afers exteriors.

    Pel que fa a la desafecció, i per dir alguna cosa que no hagis dit. Crec que en les actuals circumstàncies la gent ja no els tolera als polítics aquelles coses que abans no tenien tanta importància. Les pensions de jubilació escandaloses o els horaris poc carregats dels polítics en època de bonança no feien el mal social que ara fan. També ajuda la poca sensibilitat que acostumen a mostrar vers el que passa al seu voltant.

    Jo sempre em pregunto si la seva família o els seus amics no els hi diuen, eh!!! Us esteu equivocant, baixeu a la terra, a la realitat. La realitat no és al Parlament o dins el cotxe oficial o en les dietes cobrades.

    • David

      Hola, Tomàs!

      Moltíssimes gràcies per la teva reflexió. Jo tampoc crec que hagis de ser un expert en un tema per dir-ne la teva. Jo mateix no paro d’opinar sobre temes que, ben vist, no domino tant… Però si t’hi pares a pensar, aquesta llibertat no deixa de ser una espasa de doble fil per a la democràcia perquè s’atorga el mateix valor al vot d’algú que parla amb coneixement de causa i a algú que no en té ni idea. Quan el que es debat són qüestions més aviat sense importància –gustos o qüestions estètiques, per exemple–, tant és… Però quan està en causa la formació d’un govern i les polítiques que ens afecten a tots, això ja és més greu. Fixa’t si és greu que a les últimes eleccions municipals PxC ha entrat en alguns ajuntaments! I hi ha exemples més flagrants: mira el que passa a països com Veneçuela, amb un president que no és més que un aprenent a dictador que deu les seves victòries a un discurs demagògic i populista, orientat, sens dubte, a un perfil molt determinat de ciutadà. I què dir-ne de l’Alemanya nazi?… Aquest és un dels problemes de la democràcia que no tenen solució, crec…

      Per altra banda, la meva intenció era adduir un argument menys convencional per justificar l’abstenció dels votants i, en general, el seu desinterès per la política. Si la política ens afecta a tots, com pot ser que tanta gent la ignori?? Jo crec que la raó de fons és que molta gent, davant una disjuntiva “votar A o B”, simplement no tenen ni idea de qui votar. No és que no els importi l’estat de les coses i el que pugui passar. Ells també volen solucions. Però quan escolten les entrevistes als polítics o els debats sembla que tots tenen raó, perquè si una cosa els polítics saben fer molt bé és emmascarar les seves idees i vendre-les. Jo mateix, entre tant tecnicisme i tant concepte específic, em perdo! Moltes vegades necessito algú que m’ho tradueixi, que m’ho interpreti, i per sort visc amb algú que, per norma, ho sap fer, però si no em quedaria amb les idees generals, amb la superfície, i em perdria tot el que realment marca la diferència, que són els detalls, el que no es diu, un abans i un després, un perquè… Aquí al poble va haver-hi un petit conflicte entre dues forces polítiques sobre la interpretació de l’estat de comptes de l’Ajuntament, i arrel d’això tots dos partits van fer unes bustiades per explicar els seus motius. Em fa vergonya dir-ho, però… jo encara no ho he entès! Potser és que quan dic que són de lletres tinc més raó del que em pensava… És per tot això que crec que molta gent desconnecta de la política, tot i que certament deuen haver-hi altres motius.

  • samox

    El meu ideal de polític passa per que aquest tingués com a una de les seves activitats fonamentals la d’explicar i fer pedagogia amb els no-il.lustrats en la materia. és a dir, que el diputat de torn expliqués i posés a disposició de la gent que el vota la informació que ell té i per que pren certes decicions. Llavors poder a mi m’interesaria saber que faig amb el meu vot de forma més solemne.

    La meva conclusió va en la linea de Miki, els politics estan creant el seu propi cercle tancat comparable a les estructures mafioses o a les castes índies on ningú entra o surt de forma fàcil. Cercles totalment tancats, on només uns quants tenen accés a certes posicions independentment de la seva valua. Al final el marqueting i manipulació de masses és ben fàcil de dur a terme i el fet d’avorregar a la gent i difondre aquesta desgana per a uns i fanatisme per a altres és el joc que interesa als que fan de puta i de ramoneta al mateix temps.

    • David

      Potser aquesta seria una lectura… Però jo crec que ells són conscients que els votants il·lustrats són una minoria i que la majoria els vota per l’embolcall, i per això no perden gaire temps a fer pedagogia sinó a improvisar grans titulars populistes i a atacar l’oponent. És a dir, si són hermètics no és tant perquè es tanquin sinó perquè no els aporta gaire cosa obrir-se cap al ciutadà del carrer i fer-se entendre.
      Jo crec que la gran ironia de la democràcia és que es basa en una premissa que, a l’hora de la veritat, la desllueix: com que, en teoria, no hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona, tots tenim el dret de participar en els afers polítics, sigui activament sigui tan sols un cop cada 4 anys. Però tots els ciutadans no som iguals, i el fet que que el vot d’un ignorant masclista, xenòfob, homòfob, valgui tant com el d’una persona mínimament informada, fa molta ràbia… I cada vegada n’hi ha més dels del primer grup…

    • David

      Encara a la línia del que dius, a mi em va agradar quan, a l’època del segon tripartit (crec que va ser aleshores, o potser durant la campanya que va donar la segona legislatura a en Zapatero, no ho recordo bé), l’opinió pública es va mostrar molt indignada amb el tipus de campanyes que s’estaven realitzant. Eren molt negatives, molt basades en el desprestigi del contrincant. I sembla que els polítics ho van entendre perquè tinc la sensació que, d’alguna manera, el discurs ha canviat. Ara es fa una mica més de pedagogia que abans, crec, almenys de part d’alguns sectors polítics, i alguns fins i tot es vanaglorien de fer campanyes en positiu… Abans es deia que la societat no adheria als formats de debat de la tele i per això les cadenes no els programaven. Aquí també he trobat un canvi, i me n’alegro. Trobo que aquest és el camí a seguir i que, a poc a poc, pot acabar enganxant fins i tot les persones que veuen la política com un llenguatge indesxifrable, una cosa d’altres, que a elles no els diu respecte.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: